Un professor de ciències en antena Inspire article

Traduït per Jordi Salat. Marco Martucci explica a Eleanor Hayes què té en comú l’ensenyament de ciències i el periodisme.

En explicar un tema particularment interessant a classe, no heu desitjat mai poder explicar-lo a tothom? Explicar què fa que l’estructura de la cèl·lula sigui tan fascinant, per què necessitem la física newtoniana per visitar Mart, o la química que intervé en un vessament de petroli? Marco Martucci fa precisament això,  combina la seva feina a l’ensenyament amb la de presentador d’un programa setmanal de ràdio sobre ciència.

Com va anar?

Després de llicenciar-se en Química a Zuric, Suïssa, Marco va començar a treballar com a químic a la indústria, però no era una feina adequada per a ell. “M’agradava comunicar, explicar coses, i allà no era possible. Era interessant, però estava en un món massa tancat”. Va pensar que se sentiria més a gust dedicant-se a l’ensenyament – I tenia tota la raó. Després de reciclar-se com a professor, Marco va començar a ensenyar ciències, en general, a nens d’entre 11 i 15 anys. “M’agrada més dedicar-me a aquest grup d’edats que a estudiants més grans: poden treballar temes diversos enlloc de limitar-se a les lliçons de biologia, o  química, o física. Són alumnes molt receptius – són curiosos, volen saber, i  això també m’agrada”.

Marco va començar a escriure articles ocasionals pels diaris del cantó del Tesino – l’únic de Suissa que només té l’italià com idioma oficial. Va escriure sobre química, per descomptat, però també sobre les seves dues altres passions – la natura i la ciència d’avantguarda en general. Els seus articles periodístics es van fer populars, i aviat se li va presentar l’ocasió de mostrar el seu talent en un altre mitjà: la ràdio. Marco presentava el seu propi programa de ràdio: cada setmana tenia set minuts per educar, encantar i comprometre al seu públic amb els temes científics del dia.

En els darrers 15 anys, el seu programa  ‘La Scienza, la natura, le cose’ (La Ciència, la natura, les coses)^w1, Marco ha parlat de química, natura, astronomia, aeronàutica, energia nuclear, cèl·lules mare, canvi climàtic, organismes genèticament modificats, vessament de petroli al golf de Mèxic, i molts altres temes. “Crec que és important que el públic en general estigui be informat sobre ciència, perquè dins la informació disponible n’hi ha molta que és enganyosa. És increïble el què la gent no coneix! Així doncs, tracto de corregir-ho – no només a l’escola, sinó també a través del meu programa de ràdio”. I clarament ho aconsegueix – el 2002, va ser obtenir el Premi Mitjans de Comunicació, el guardó nacional de l’Acadèmia Suïssa de Ciències per al periodisme científic.

És evident que, malgrat els seus amplis interessos i impressionants coneixements científics, Marco no pot ser expert en tots els temes. Afortunadament, disposa d’una xarxa molt àmplia de contactes – en  instituts de recerca, universitats i en la indústria. “Això és molt important per a un periodista, però també ho és, per descomptat, per la meva tasca com a professor – tenir contacte directe amb aquestes persones. M’és molt útil per les meves classes, i una de les raons per les que el meu director em permet dedicar temps al programa de ràdio. Al cap i a la fí, els professors de música solen tocar en orquestres – de manera anàloga, hi ha una sinèrgia entre les meves dues tasques.

Com a professor, un dels riscos importants és no estar al dia – especialment en el camp de la ciència. Però la meva feina a la ràdio em manté al dia, cosa que em permet introduir els meus estudiants de l’escola a la recerca d’avantguarda. Són molt receptius i quan senten parlar d’un tema a la televisió, a la setmana següent podem tractar-lo a l’escola.”

Els temaris de l’escola no acostumen a estar gaire al dia, de manera que introduir la ciència més avantguardista a les classes pot ser un problema. Marco, però, creu que és factibel, amb l’ajut dels materials adequats i una mica d’imaginació. “Per exemple, Science in School és una revista molt, molt bona”, diu.

Em costa no estar-hi d’acord. Marco, òbviament, ha estat durant molt temps un gran entusiasta dels materials produïts per EIROforum^w2, l’editorial de Science in School, i el seu equip. “El 2002, EIROforum va produir un kit pedagògic molt bo – No me’n podria estar^w3 – que mostra els vincles entre la ciència moderna i coses quotidianes, com els CD o el raig làser, el subministrament d’energia elèctrica o el tractaments mèdics. L’Agència Europea de l’Espai també produeix excel·lents materials per l’ensenyament – vem utilitzar alguns dels materials de l’Estació Espacial Internacional^w4 a classe la setmana passada, i vaig conseguir que els estudiants em vinguessin en monopatí!”

I, efectivament. Estem parlant durant la pausa per dinar d’una conferència al Laboratori Europeu de Biologia Molecular^w5 – una conferència que va de tot sobre sexe. Marco hi ha anat per recollir material pel seu programa de ràdio, i també per noves lliçons de més endavant. I la conferència ha d’oferir-li grans oportunitats per això – ja que tracta de temes que inclouen l’evolució del sexe, la biologia de la intersexualitat, o els cervells ‘masculí’ i ‘femení’.

Amb tal quantitat de materials per escollir, em pregunto, com s’ho fa Marco per triar temes pel seu programa de ràdio?

“Trec les idees dels temes científics que apareixen a les notícies d’actualitat, però a vegades també decideixo explicar algun tema bàsic que no té res de nou – perquè crec que cal que la gent entengui millor coses sobre la cèl·lula, per exemple. No obstant, sempre busco temes nous. Com a mestre i periodista, sempre tinc l’antena posada; 24 hores al dia. Afortunadament, la meva dona té molta paciència en aquestes qüestions!”

I a qui va dirigit el programa de radio de Marco?

“Quan ets a la ràdio, mai no saps qui està escoltant-te. Podria ser un científic, una persona molt senzilla, o fins i tot un nen. Així que tracto d’explicar una història que sigui comprensible per tothom, sense condescendències, però sobretot, que sigui científicament correcte. Així, si he de parlar d’alguna cosa que està fora del meu camp – recordi que sóc químic – consulto altra gent abans d’escriure el guió. Si és possible, parlo amb el científic, o almenys amb el cap de premsa [de la institució del científic]. Vull assegurar-me que el què dic és correcte – si no ho puc comprovar, no ho explico”

Si tots els periodistes fossin així de meticulosos. Potser haurien de sortir més professors de ciències a la ràdio?

Download

Download this article as a PDF